El banc de la vida ara resta buit... Només l'arbre sap de la nostra companyia, de la primavera i de la tardor, del silenci amb veu pròpia..., asseguts al banc vivíem i veiem passar la vida, però l'abraçàvem..., dues mans escrivien el poema, els llavis cercaven la seva rima, i entre cos i cos recitàvem versos... Ara si m'assec al banc sento un calfred..., no hi ha caliu ni la teva primavera ni Tu... Al banc de la vida hi van quedar els il·lusions, abraçades com un fruit madur... De vegades penso que ni el banc ni l'arbre ja no em reconeixen...
No hay comentarios:
Publicar un comentario