BRISES DE TARDOR

BRISES DE TARDOR
(Fidel Gangonells, “Clarianes al bosc”)

Ja semblen fora del temps
aquells anys de joventut.

Vent al març, pluja a l’abril,
ni un sol instant de quietud.

Al maig esclaten les flors,
neixen fruites poc després,
bell moment de grans amors,
d’estimar-se a qui pot més.

Abans d’agost, juliol,
“sense dona ni cargol”;
la calor les ments ofusca
i sovint “plou i fa sol”.

Temporada de tempestes,
poden caure trons i llamps,
i les rauxes traïdores
en els cors poden fer estralls.

Esvaïdes les tempestes,
si no han fet pas massa mal,
els amors es reconforten:
la tardor bé que s’ho val.

Catifes de fulles ocres
engalanen els camins;
caminen amb pas segur
els amors de cor endins.

Cullen la fruita tardana
de colors amb tornassol,
i la brisa els acarona
com un raig tebi de sol.

Són amors de gran caliu
els que porta la tardor;
són amors curulls de pau;
són, potser, els amors millors.